Andrés Planas es va submergir en el món de l'art de manera circumstancial, és a dir, no ha estat el seu ofici i, com tants, els seus primers passos en aquest món van ser bàsicament reinventant la pintura d'altres. Sent penalista d'ofici, no és estrany que a Planes, en els seus primers anys de pintor, li vingués de gust saltar totes les normes i acostar-se fins acariciar els relleus de la pintura, admirar la indocilitat dels materials o donar curs a les irregularitats capritxoses de les superfícies. Darrere de la poètica del "gest" hi havia una idea lliure de l'art, desembarassada de clixés academicistes, que no ha abandonat mai.

El més revelador d'aquesta primera dècada creativa de Planas, és que produeix obres de diferent procedència assenyalades per les petjades del primari i ingenu. L'aparent anarquia del seu treball el vincula irremeiablement amb l'art autre, aquell que es defineix com una estètica de la informalitat, on l'espontani i l'irracional justifiquen la seva existència, i les coses quotidianes més trivials adquireixen una coherència i una càrrega intel · lectual pròpies del que estima la tradició però precisa del present per reinventar-se.