Durant el Barroc la calavera es va convertir en símbol de la pietat i la reflexió, en les composicions de les vanitas, servia per recordar a l'home la brevetat de la vida i la inanitat de l'humà. Salvador Dalí ja havia incidit en la temàtica de la mort, aquesta bellesa convulsa que André Breton va cridar "li beau comme" i que Damien Hirst, ja en aquest segle XXI, va treure l'il·lusionisme pictòric per portar-la a una dimensió real en un ordre metafòric aparentment alquímic.

Andrés Planas (Palma, 1957) recull el crani per a algunes de les seves sèries de pintura de mida petita, executades en tècnica mixta (acrílic, oli, collage). Meditecráneo, que així es diu, ens mostra els seus records més profunds a manera de revelacions automàtiques. Planes pinta cranis o cures amb sotanes amargues, que al final venen a representar el mateix, perquè al meu entendre el celibat sacerdotal no és l'arrel d'abusos sexuals comesos per alguns sacerdots, la idea subjacent a aquest i altres problemes relacionats amb l'Església és la profunda amargor de molts dels seus membres, encara que Planas només els representi per enllaçar amb el la idea del reemplaçament.

La resta de pintures serveixen a aquests cranis per presidir fragments de formes, símbols i contes; aquí comença la ficció, del que va poder ser i mai va ser, on tot encara és possible. La irrealitat de la ficció no és el fantàstic ni ho inversemblant, sinó sempre possible en la realitat. Després, que desitja expressar Planas amb la seva sèrie de petites instal·lacions Pròtesis? Aquesta barreja de col·leccionista-cirurgià que exposa en urnes pròtesis mamàries plenes d'elements simbòlics que fan referència al record, a la identitat, al desig, a totes les dones en general.

La proposta es completa amb l'edició d'un llibre en què Joan Rabell recopila textos i en la qual posa de manifest, no només la seva gran amistat amb l'artista, sinó també la seva faceta de cirurgià plàstic i la seva reconeguda crani fília, i és que aquest fragment del nostre cos conté tots els pensaments possibles. La primera cita a la qual al·ludeix, és una de l'arquitecte francès Jean Mignot: Ars sine scienta nihil est (L'habilitat sense coneixement no és res).