La mostra amb què Andrés Planas (Palma, 1957) ha tornat a l'arena expositiu palmesà després de 24 anys d'absència presenta quatre fronts aparentment diferenciats però amb un mateix nucli en comú: el abjecte (en el sentit artístic del terme). Les obres protagonitzades pels cranis, i els negres hàbits de les sèries Mediterrani i Sotanes, tot i presentar-se sota coloristes collages, són una mostra de la incursió en aquest territori. També ho són les pròtesis mamàries extretes de dones de la sèrie Les temptacions de Santa Àgueda, i la vídeo projecció en la qual es registra aquest procediment. Completen el repertori dels flascons que contenen fetus realitzats en ceràmica i pell de Souvenir de Mallorca.

L'interessant; al marge de l'execució i resolució formal impecables que doten de gran atractiu a les peces; és el plantejament que sobrevola tota aquesta feina. Per l'aportació dels elements que el componen es podria pensar que es tracta d'un art reivindicatiu que qüestiona el sacrifici realitzat per les dones per assolir els cànons de bellesa imposats per la societat.

Per això (deduciríamos), es recorre a l'exposició de assemblages de pròtesis al costat d'unes etiquetes amb textos fabulados de les possibles destinatàries, que podrien funcionar a manera d'anàlisi sociològica; o es projecten les imatges de les operacions d'implantació o extracció quirúrgica subratllant la seva cruesa i violència mitjançant la visió de la sang i les ferides. També la presència de sotanes, al·ludint a l'ensenyament repressiva dels anys seixanta, podria pensar-se com una crítica històrico-social que es posicionés en contra d'aquest sistema educatiu.

No obstant això, Andrés Planas confessa que la seva intenció no és precisament la de la denúncia social. En relació a la nefasta influència dels mètodes restrictius aplicats a les escoles en aquells anys, diu obeir a la necessitat de treure els seus fantasmes a manera de catarsi; motiu què també invoca respecte a la inclusió reiterada del crani com a envàs contenidor-i per tant símbol-de l'ésser, és a dir, de la identitat, de la persona; en definitiva, del Jo.

Aquesta mirada sobre si mateix, revestida d'elements producte del trauma o del cos ferit (res més ferit que la mort representada per una calavera o un fetus) és la que, al costat dels altres motius (les pròtesis) podria entendre segons la categoria de el abjecte que-defensa Julia Kristeva: «Allò del que he desfer per tal de ser un Jo», ni subjecte, ni objecte. Aquesta condició quedaria suggerida per escenes que inclouen la ferida i la mort, amb imatges que evoquen el cos del revés, el de dins a fora (vísceres, sang...), però també per les del subjecte envaït per l'objecte (l'ésser pel crani nu).

Abyectar seria, segons Kristeva, expulsar, separar, i aquesta operació podria transitar totes les peces que constitueixen aquesta complexa, inquietant però lúdica, mostra que s'acompanya de dos volums que afegeixen atractiu a aquesta visió de la foscor.